Realitat relativa

El cotxe s’atura i només es veu l’obscuritat. L’aire gairebé no arriba a aquella zona. Caminar i caminar, potser durant mitja hora. Podria arribar a ser una hora. Els pulmons cremen i els peus ja no poden tirar més endavant. Empentes, crits i el tacte fred dels canons sobre la pell. Les cames pesen després dels cops, les ferides i la falta d’aliment. La marxa s’atura enmig del no-res. Tot segueix a les fosques i no puc cridar quan sento el tret. Un cop sec a terra. És mort. Sento passes abans que premin el gallet. El contacte fred de l’arma i llavors el no-res. Fem baixar els dos detinguts, més ben dit, condemnats. Els companys els van empenyent cap a la seva pròxima mort. En algunes ocasions el més jove cau a terra entre esbufecs i cansament. En cap moment veig llàgrimes o gemecs, només rostres inexpressius amb la cara tapada. Jo no vull prémer el gallet quan arribi l’hora, no vull condemnar a dos joves a la mort. Arribem al lloc acordat amb el cap i allà els fan posar de genolls....

Res tornaria a ser igual. Els carrers de París eren buits. Les parets eren plenes de pintades demanant canvis. “Prohibit prohibir”, “Sigueu realistes, demaneu l’impossible” i “Fes l’amor no la guerra” eren alguns dels lemes que cridaven els estudiants a la Revolta del 68, fa 50 anys. Una de les revoltes més influents durant el segle XX però una de les menys exitoses. La guspira es va encendre en un barri obrer de la ciutat, quan un grup d’estudiants, “els indignats”, van ocupar la torre de la Universitat de Nanterre. Però aquestes protestes ja venien de lluny amb la Guerra del Vietnam. La negativa de la població a participar-hi no afectava a les decisions del govern francès i amb les revolucions a Xina i a Cuba l’ambient estava caldejat. Només va fer falta una petita espurna per detonar una gran explosió: l’explosió de la sexualitat, del feminisme, de la lluita ecològica. Una fusió de llibertats que coronava la necessitat de canvi dels estudiants. Per a estudiants de la post...

Crits, gemecs i vidres escampats per terra. Braços torçats i ànimes trencades. L’aire amb olor a pólvora i sang reina a Guernica. El crepitar del foc i els crits dels animals trenquen els sorolls d’una tarda de primavera. Encara se sent alguna avioneta estrangera sobrevolar les cendres i les runes de la ciutat. On és la llum? El 26 d’abril de 1937 Guernica va ser bombardejada per aviacions alemanyes i italianes, deixant entre 120 i 300 morts en una ciutat amb uns 5.000 habitants. Picasso va escoltar els crits d’aquests ciutadans morts o trencats per culpa de bombes que no els pertanyien. La pintura va servir per mostrar una realitat, per il·luminar un dels actes més atroços de la Guerra Civil espanyola. El Guernica , un quadre que vol treure a la llum la incompetència del poder durant la guerra i l’atac a la població civil. El pintor va crear l’obra entre el maig i el juny d’aquell mateix any. La pintura reflecteix el patiment de la població i els animals. Però l’autor no nomé...

Com cada matí, l'Iqbal agafa la seva bicicleta per anar a treballar. És tan llarg el trajecte, que aprofita aquests moments per reflexionar. Davant seu la consciència de què li esperen 12 hores de treball en condicions molt extremes i perilloses. No té elecció. En Jan, a 6.527km de l’Iqbal, sí que té elecció. Les primeres llums del sol entren per les escletxes de la finestra de l’habitació d’en Jan. Sap que és l’hora d’agafar la bicicleta. Ell, a diferència de l’Iqbal, l’agafa per anar a jugar amb els seus amics al parc de davant de casa. L’Iqbal se n’adona que aquesta vegada el trajecte se li ha fet més curt. El camí de sorra esborra en Jan del seu pensament, tot és pols. La fàbrica és tot el que l’espera i la idea d’una vida millor es trenca. Font: Maria Alsina El 16 d’abril de 1995 l’Iqbal Masih pensava tornar a casa seva, però el van assassinar mentre corria pels carrers amb la seva bicicleta. L’Iqbal tenia 12 anys quan va morir. Quan en tenia 4, va ser v...

Un artículo interrumpe el viaje de Lucas Vallecillos a la lejana Patagonia. Antes de embarcar, el autor de la exposición " Els únics atacs atòmics de la història: Hiroshima i Nagasaki " de d ica sus últimos minutos en tierra para ojear el articulo de  " Hiroshima y Nagasaki, les ciutats oblidades ". U n barco y un artículo. La Patagonia y Catalunya. Dos lugares remotos con una relación. Hace ya unas semanas publicamos el artículo y conse guimos contactar con él.  Vallecillos ha liderado la consc iencia social de la Autònoma durante casi dos meses y ha dejado huella en sus paredes.  1. ¿Qué es lo que te llevó a realizar esta exposición?  Creo que es la mejor manera para difundir este tipo de trabajos, pues en los medios de comunicación no tienen cabida, salvo en los aniversarios del bombardeo. 2. ¿Por qué Hiroshima y Nagasaki? ¿Qué es lo que te llamó la atención? Durante un viaje a Hiroshima tuve la oportunidad de conocer a un superviviente del bombar...

Es coneix que a Espanya hi ha unes 80 associacions que vetllen per la integració i l'ajuda a persones o famílies que tenen nens amb TEA ( Trastorn de l'Espectre Autista ). A Catalunya trobem que hi ha 12 organitzacions dedicades a les persones i nens diagnosticats amb el trastorn, però només 2 es troben a les comarques gironines. Una d'aquestes associacions es diu Viu Autisme , on unes 50 famílies es troben cada mes per parlar sobre els dubtes, les aventures i tot el que suposa formar part de la vida d'un nen amb TEA. És aviat i els nens corren entre bosses d'esport i la sorra del pati on es troba la cursa. La sortida i l'arribada estan situades a les portes del local on Viu Autisme es reuneix un diumenge de cada mes, però aquest cop és diferent per tots els que conformen aquesta associació i les persones que han vingut a donar suport a la causa: cada 2 d'abril es commemora el Dia Mundial de l'Autisme . Cursa per l'autisme del passat any ...

Marró, vermell, daurat. Escuts, llances. Silenci i murmuri. El poble calla i és viu, més viu que mai. Les campanes de l’església repiquen amb estridència, les feres es miren, callen i pensen. El silenci es fa amo i senyor de la plaça. Una llum em cega, parpellejo un i altre cop. Déu, sous vos? Quan per fi aconsegueixo desennuvolar la vista, busco insistent l’autor de tal enlluernament: busco Déu entre els homes, un Déu decidit a portar la pau als seus deixebles. Estic confusa i desorientada, il·lusionada i a l’espera. Per fi el trobo, resulta que el tot poderós estava encarnat en forma de flaix: veig el fotògraf del poble  entre la gent. Déu s’ha esvaït, penso. Miro entre els bancs de l’església. Artur Mas. Santi Vila. Em sorprèn. Al seu costat l’alcalde, orgullós i satisfet. Durant anys la processó ha estat una mena de campanya política a la qual assisteixen com a convidats, polítics del mateix color que l’alcalde. Al voltant d’ell, veig els cacics del poble. Altius. Un any ...