Oblit després de la tempesta

Crits, gemecs i vidres escampats per terra. Braços torçats i ànimes trencades. L’aire amb olor a pólvora i sang reina a Guernica. El crepitar del foc i els crits dels animals trenquen els sorolls d’una tarda de primavera. Encara se sent alguna avioneta estrangera sobrevolar les cendres i les runes de la ciutat. On és la llum?

El 26 d’abril de 1937 Guernica va ser bombardejada per aviacions alemanyes i italianes, deixant entre 120 i 300 morts en una ciutat amb uns 5.000 habitants. Picasso va escoltar els crits d’aquests ciutadans morts o trencats per culpa de bombes que no els pertanyien. La pintura va servir per mostrar una realitat, per il·luminar un dels actes més atroços de la Guerra Civil espanyola. El Guernica, un quadre que vol treure a la llum la incompetència del poder durant la guerra i l’atac a la població civil. El pintor va crear l’obra entre el maig i el juny d’aquell mateix any.

La pintura reflecteix el patiment de la població i els animals. Però l’autor no només vol transmetre aquests sentiments als observadors. La llum que apareix ho fa a través d’una bombeta. Una il·luminació que serveix per mostrar el terror i el patiment de la població i els animals de la ciutat bombardejada. Braços al cel veient com cau la destrucció i la mort a la ciutat. Rostres plens de por i demanant clemència. L’única cara impassible és la del toro, que observa indiferent l’escena. Un toro que s’assembla a les forces feixistes que avançaven pel sud i que també venien des d’Itàlia o Alemanya a bombardejar civils.

“Què creu vostè que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira que ocupa tot el seu cor si és poeta? Al contrari, és un ésser polític, constantment conscient dels esdeveniments esfereïdors, aïrats o afortunats als quals respon de totes les maneres. No, la pintura no es fa per decorar pisos.” li diu Picasso a un periodista.

Font: Mark Barry

Els ulls del pintor rauen en la immensitat del quadre, la tragèdia és tot el que es desprèn. Si escoltes amb atenció es pot sentir el foc que no s’extingeix i els crits llunyans de civils moribunds. Persones mortes a terra. Entre les runes i les flames un soldat amb una flor. La flor que representa l’esperança. El desig de veure que Guernica i l’Espanya de la guerra torni a renéixer d’unes cendres provocades pels feixistes. Això passarà 38 anys després, amb la mort de Franco.

Vint-i-quatre quilòmetres més enllà de l’escena que serví d’inspiració al pintor, hi ha Durango, una població basca que també va ser víctima del foc enemic. El 31 març de 1937, poc abans del bombardeig a Guernica, el cel vasc es va tenyir de negre: Hitler sobrevolava el cel sota les ordres de Franco, els nazis i els italians sembraven terror i destrucció. No hi ha quadre. No hi ha Picasso. No hi ha Durango.

Wikipedia

Les morts van ser més elevades a Durango que a Guernica, entre 246 i 336 persones van ser víctimes de la destrucció aquell dia. Fa poc a les dues poblacions es va rememorar el cru passat, arrasat per l’aviació nazi i italiana, sota les ordres de l’exèrcit franquista. Aquest últim després de la seva desaparició segueix sense demanar disculpes per les massacres dutes a terme en aquestes dues ciutats repletes de civils. En canvi, a terres alemanyes, l’any 1998 se sol·licita el perdó a les víctimes. Hitler és mort, Franco sobreviu.

Durango amb gairebé uns 9.000 habitants en el moment del bombardeig no es recorda en els llibres d’història de primària. Només existeix Guernica i el Picasso de la massacre. On està el quadre per recordar la població de Durango? Per què van demanar a Picasso que pintés una ciutat i no l’altra? Per què es vol conservar en el record nacional a Guernica però no a Durango? I per què el Guernica corona museus i Durango no existeix?

A Picasso li van encarregar el quadre del Guernica per l'Exposició Universal de París on participava encara el govern republicà. Durango no va existir. És curiós observar com la memòria històrica pot quedar afectada per un simple quadre, llibre, obra o article. Com una certa mirada a la realitat pot fer que ens oblidem de certs aspectes. Oblidem paisatges, persones i conflictes. Perquè aconseguim posar la nostra lent sobre un punt determinat de la història, però no aconseguim abastar més enllà. 

En l'imaginari popular quedarà Guernica. A la retina del món imatges de mort i destrucció. En la memòria dolor i llàgrimes. En les consciències raurà el remordiment, la por i la impotència. Durango quedarà en l'oblit, com un tresor oblidat al fons del mar, el no-res. Serà com si mai hagués succeït, com si Franco mai ho hagués ordenat. Com si aquells centenars de persones morissin oblidats en les cendres. Oblidats només si ho permetem. Oblidats si els deixem de recordar. Oblidats si no en parlem, oblidats si no ho expliquem. Oblidats si li permetem al feixisme que ens ruixi d'indiferència. Ni oblidat, ni perdonat. Mai. Som passat, som present, serem memòria.