Realitat relativa

Marró, vermell, daurat. Escuts, llances. Silenci i murmuri. El poble calla i és viu, més viu que mai. Les campanes de l’església repiquen amb estridència, les feres es miren, callen i pensen. El silenci es fa amo i senyor de la plaça. Una llum em cega, parpellejo un i altre cop. Déu, sous vos? Quan per fi aconsegueixo desennuvolar la vista, busco insistent l’autor de tal enlluernament: busco Déu entre els homes, un Déu decidit a portar la pau als seus deixebles. Estic confusa i desorientada, il·lusionada i a l’espera. Per fi el trobo, resulta que el tot poderós estava encarnat en forma de flaix: veig el fotògraf del poble  entre la gent. Déu s’ha esvaït, penso. Miro entre els bancs de l’església. Artur Mas. Santi Vila. Em sorprèn. Al seu costat l’alcalde, orgullós i satisfet. Durant anys la processó ha estat una mena de campanya política a la qual assisteixen com a convidats, polítics del mateix color que l’alcalde. Al voltant d’ell, veig els cacics del poble. Altius. Un any més

16 d’octubre del 2017. 5 mesos. Fa 20 setmanes que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó, a Soto del Real. Però no només són ells els que han quedat afectats per tot aquest enrenou. Diversos consellers catalans són a l’exili. D’altres comparteixen presó a Estremera. La nostra intenció no és donar resposta a per què els “Jordis” són on són, o perquè Forn i Junqueras han acabat presos. Aquí no es donaran claus a favor o en contra de la independència. Aquí cal obrir els ulls i veure que no és només el govern català el que està en perill. El setembre del 2007 dos joves van ser detinguts per la justícia espanyola per cremar dues fotografies dels reis emèrits . Enric Stern i Jaume Roura van haver de pagar una quantiosa multa de 2.700 euros per injúries a la corona. El 13 de març de 2018 el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va acceptar la demanda d’aquests dos nois i, finalment, els va donar la raó. Es va demostrar l’abús de la justícia espanyola i es va haver d’indemnit

“ Franco ha muerto ” i ha nascut un moviment. El moviment per l’empoderament de la dona espanyola. L’any 1975 les dones van començar a reivindicar els seus drets. Amb la dictadura estaven subjectes als pares, als marits o, fins i tot, als fills. No tenien potestat sobre els seus descendents i havien de demanar diners als homes de la família. Durant el franquisme s’equiparava les dones amb els fills, els dements o els sordmuts. I no fa tant de temps de tot això. L’any 1975 va marcar un punt d’inflexió: l’ONU va declarar-ho com l’Any Internacional de la Dona. La jurista Maria Telo va impulsar la reforma que va fer de la dona casada un ésser lliure al convertir-la en major d’edat i ja podien comparèixer en un jutjat, acceptar una herència, llicenciar per contractar i exercir activitat mercantil sense el permís del marit. El fruit de la lluita feminista va començar a germinar i el 1975 les organitzacions de dones sortien a la llum, tot i la clandestinitat. Poc després de la mo

Dies 6 i 9 d’agost de 1945. Hiroshima i Nagasaki. Dues ciutats oblidades pel govern japonès durant la II Guerra Mundial cobren un significat immens a partir d’aquell mes d’agost. En aquell moment, no només el Japó va saber de l’existència d’aquelles dues poblacions, sinó que la resta del món també va adonar-se que pels carrers d’aquells dos indrets hi havia pares, mares, infants i ancians. Van veure que tot allò va quedar destruït en tan sols un segon. A les 8:15 del 6 d’agost de 1945 la primera bomba - Little Boy - va caure sobre el poble d’Hiroshima. Tan sols tres dies després, a les 11:02 del 9 d’agost, una segona bomba - Fat man - va caure a Nagasaki; destruint tot rastre de vida a 1 km de l’hipocentre. “Hi havia molta gent demanant auxili, i aquests crits m’han quedat gravats al cap per sempre”. Aquesta és la declaració de Jyunko Kayasige, una veïna d’Hiroshima i un dels testimonis que protagonitzen l’exposició de Lucas Vallecillos. Els únics atacs atòmics de la història: