Hiroshima i Nagasaki, les ciutats oblidades

Dies 6 i 9 d’agost de 1945. Hiroshima i Nagasaki. Dues ciutats oblidades pel govern japonès durant la II Guerra Mundial cobren un significat immens a partir d’aquell mes d’agost. En aquell moment, no només el Japó va saber de l’existència d’aquelles dues poblacions, sinó que la resta del món també va adonar-se que pels carrers d’aquells dos indrets hi havia pares, mares, infants i ancians. Van veure que tot allò va quedar destruït en tan sols un segon. A les 8:15 del 6 d’agost de 1945 la primera bomba - Little Boy - va caure sobre el poble d’Hiroshima. Tan sols tres dies després, a les 11:02 del 9 d’agost, una segona bomba - Fat man - va caure a Nagasaki; destruint tot rastre de vida a 1 km de l’hipocentre.

“Hi havia molta gent demanant auxili, i aquests crits m’han quedat gravats al cap per sempre”. Aquesta és la declaració de Jyunko Kayasige, una veïna d’Hiroshima i un dels testimonis que protagonitzen l’exposició de Lucas Vallecillos. Els únics atacs atòmics de la història: Hiroshima i Nagasaki és la mostra que actualment s’està duent a terme a la Sala d’Exposicions de la Universitat Autònoma de Barcelona (fins al 10 d’abril).

Fotografia de l'exposició a la Universitat Autònoma de Barcelona. Imatge pròpia.

Una primera bufetada de realitat ens transporta a l’estiu de 1945. T'adones que la paraula “injustícia” només és una pinzellada que no és suficient per explicar la matança indiscriminada realitzada a mans dels Estats Units. Van haver de passar 3 anys i 7 mesos perquè Sumiteru Taniguchi, veí de Nagasaki, pogués sortir de l’hospital i recuperar-se de veritat a la calor de la seva llar. Hidetaka Komine, veí de Nagasaki, com molts altres, va acabar recuperant-se després d’alguns mesos de cures i repòs a casa: “Els meus pares em van portar a l’hospital, però em van rebutjar. Segons els metges era impossible que em salvés, tenia massa zona del cos cremada”, narra el supervivent.

La veu dels testimonis ajuda a reviure amb sensibilitat un fet ignorat de la història. Es calcula que unes 210.000 persones no van poder narrar els efectes de les bombes i alçar la seva veu. Durant els dies posteriors als atacs, a causa de la radioactivitat, van morir molts més civils. Els efectes d’una mort pròxima es podien observar en les taques liles sobre la pell, la sang a les genives, la pèrdua de cabell i la possible diarrea o febre. En pocs dies les ciutats començaren a fer olor de carn cremada a conseqüència dels cossos carbonitzats i les víctimes incinerades.

“Els hibakusha sempre hem viscut amb la por d’emmalaltir i morir. I també hem estat discriminats, ens ha estat molt difícil trobar parella o treball”, explica Hidetaka Komine. Aquest és només un dels milers de testimonis d’hibakusha - supervivents de les bombes - que s’han recollit al llarg de la història. Ja no només viuen amb la por que relata el supervivent, sinó que aquesta s’hereta d’avis a pares, de pares a fills i de fills a nets. No és una por que es pugui observar a la superfície. És més aviat interna: el temor a un càncer imprevist o a una malformació en un nounat. L’etiqueta d’hibakusha no la podia ostentar tothom, relata Miyako Yano. “Com que jo era a 4 km, tot i estar afectada no vaig ser reconeguda com a supervivent. Fins i tot el doctor em deia que era molt millor no tenir cartilla d'hibakusha, per no tenir problemes per buscar feina o parella”.

Les passes del desconeixement t’encaminen a l’equador de les ciutats oblidades, transformant la il·lusió en una realitat, i te n’adones. El 7 de maig de 1945 Alemanya va deixar les armes i Hitler va abandonar als seus compatriotes a la seva sort, determinant d’aquesta manera la fi de la Segona Guerra Mundial. Tres mesos després, entre el 6 i 9 d’agost, Estats Units va llençar les bombes a Hiroshima i Nagasaki. Si en aquell moment Alemanya ja s’havia rendit, era estrictament necessari bombardejar aquestes dues ciutats? Hi ha gent que creu que “La decisió - del president Truman - de llançar armes atòmiques sobre el Japó fou decisiva per l’acabament de la II Guerra Mundial”. Amb el que no contava el President era amb la mort de 1.300 dels companys de l’escola de Sachiko Matsuo, veïna de Nagasaki.

Captura de la Viquipèdia sobre la biografia de Harry Truman

El representant d’un país que està a milers de quilòmetres de distància va decidir el futur d’un poble. La supremacia dels Estats Units va ser suficient per posar fi a la vida de quasi mig milió de persones. Aquest poble no havia decidit anar la guerra, ho havia fet el govern. El convenciment que la guerra portaria la pau (“War is peace”), que Orwell descriu en la seva distòpia 1984, va portar al poble a pensar que la llibertat és esclavitud (“Freedom is slavery”) de manera que va acabar donant tots els seus drets a l’estat. La visió de l’estat és que la ignorància és força (“Ignorance is strenght”) i jugant el paper de víctima aconsegueixen eximir-se de la culpa d’haver assassinat a tantes persones. Pel·lícules com Unbroken mostren una visió relativa de la realitat.

Fragment de la pel·lícula Unbroken, dirigida per Angelina Jolie, que narra la vida de Louie Zamperini qui va sobreviure a la Segona Guerra Mundial. Font: Time Magazine

Tot i així, després de 70 anys els països encara semblen ser inconscients dels riscos que comporten les armes nuclears. Una de les diferències més grans és que la munició nuclear actual és 10 vegades més potent. Un cop tornes al principi i despertes, t’adones que Lucas Vallecillos amb la seva exposició mostra dues ciutats oblidades: Hiroshima i Nagasaki, les úniques poblacions que van explotar amb dues bombes atòmiques. El desconeixement d’aquesta situació ha portat a molts països a no retirar i, fins i tot, millorar aquest armament nuclear. Surts per la porta i et qüestiones el que t’havien ensenyat. I al final et preguntes si realment hem après alguna cosa després de 70 anys.