Un nou símbol de la lluita feminista
“Franco ha muerto” i ha nascut un moviment. El moviment per
l’empoderament de la dona espanyola. L’any 1975 les dones van començar a
reivindicar els seus drets. Amb la dictadura estaven subjectes als pares, als
marits o, fins i tot, als fills. No tenien potestat sobre els seus descendents
i havien de demanar diners als homes de la família. Durant el franquisme
s’equiparava les dones amb els fills, els dements o els sordmuts.
I no fa tant de temps de tot això.
I no fa tant de temps de tot això.
L’any 1975 va marcar un punt d’inflexió: l’ONU va declarar-ho com l’Any
Internacional de la Dona. La jurista Maria Telo va impulsar la reforma que va
fer de la dona casada un ésser lliure al convertir-la en major d’edat i ja
podien comparèixer en un jutjat, acceptar una herència, llicenciar per
contractar i exercir activitat mercantil sense el permís del marit.
El fruit de la lluita feminista va començar a germinar i el 1975 les
organitzacions de dones sortien a la llum, tot i la clandestinitat. Poc després
de la mort de Franco, es van celebrar les I Jornades per l’Alliberació de la
Dona a Madrid, on més de mig miler de dones expressaven les seves protestes en
una escola.
L’any 1975 va marcar un abans i un després per les dones espanyoles i només
va ser un primer pas per seguir lluitant i aconseguint més privilegis. Ana
Maria Pérez del Campo crea l’Associació Espanyola de Dones Separades i, a mitjans
de gener de 1976 se celebra la primera manifestació feminista, un pas històric
per la lluita de les dones. I no només a Espanya, ja que el 24
d’octubre de 1975 les dones d’Islàndia van prendre els carrers per clamar la igualtat.
Aquesta vaga simbòlica va ser un punt d’inflexió pel país i un exemple de
lluita pels drets de les dones.
Però la lluita encara no ha acabat. Avui dia encara vivim enmig de les
desigualtats entre homes i dones. Una d’aquestes desigualtats es pot veure
sense cap dubte al món laboral. Les dones guanyen de mitjana un 22,9% menys que
els homes i haurien de treballar 84 dies més a l’any per guanyar el mateix. A
més, només un 14,3% de les dones ocupen alts càrrecs.
Es podrien seguir donant més dades de l’any 2016, però se segueix ignorant
que 200.000 persones - segons el diari Ara - sortissin el 8 de març pels
carrers de Barcelona. Es passa per alt que milers d’espanyoles i espanyols es
manifestessin per diverses ciutats per demanar unes condicions millors per a la
dona. En l’entrevista de Jordi Évole - en el programa Salvados - a Núñez
Feijóo es veu la postura de la vaga feminista per part del govern espanyol.
“¿Por qué
este año?”, es pregunta el president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo,
en relació a la vaga pel dia de les dones. Però ja l’any 1975, molt abans del
2018, hi va haver moltes mobilitzacions a favor de l’empoderament de la dona.
El problema que té Feijóo i altres polítics del govern és la visibilitat de la
vaga. Les portades de mitjans internacionals com la BBC, The Guardian o The
Washington Post han quedat repletes de notícies sobre la vaga feminista a
Espanya, i tot això costa d’ignorar.
Per això, el 8 de març els carrers s’han tenyit de tons liles i milers de
dones han deixat la seva feina o el seu lloc d’estudi per reclamar els seus
drets com a ciutadanes espanyoles. Les pancartes han inundat els carrers de
centenars de ciutats del nostre país. Lletres de color lila o fotografies de
dones que ens inspiren a seguir lluitant cada dia. Els crits per demanar
respecte i igualtat han trencat els sorolls de Passeig de Gràcia. La
manifestació ha arrencat a Barcelona a les 6.30h de la tarda.
Juntes caminant per Passeig de Gràcia cridant per l’alliberament de les
dones. “Els carrers seran feministes”, ho eren i ho són ara mateix. De lluny
apareix la silueta dels edificis de Plaça Catalunya. Allà és on acaba la marxa
i on comencen els parlaments de dones que, d’alguna manera, inspiren. I és que
“sense les dones, no hi ha revolució”.
"Calledetes no estem més guapes". / Foto: Maria Alsina
El manifest que s’ha llegit a Plaça Catalunya ha reclamat recursos efectius
per una societat lliure de violència envers les dones i les nenes. També s’ha
demanat erradicar la discriminació sexual en els llocs de treball pel fet de
ser dona i, per sobre de tot, s’ha reclamat la igualtat de salaris. A més a
més, en el manifest hi ha hagut lloc per reclamar els drets dels immigrants
tancats als CIES (Centres d’Internament Estranger).
Quasi 43 anys després d’aquella famosa frase - “Franco ha muerto”
- la lluita de les dones segueix en peu. Tres voltes rebels, el sector
feminista s’enfronta a un President del Govern que prefereix “no ficar-se en
aquest tema”, que prefereix mirar cap a una altra banda. Mariano
Rajoy va posicionar-se
clarament en l’entrevista a Onda Cero. L’escletxa salarial i altres aspectes
d’aquesta índole són més aviat problemàtiques i s’han d’ignorar.
43 anys després, l’Església com a institució ha perdut poder, però les
idees que transmet són quasi les mateixes. El bisbe
de San Sebastià creu que la lluita feminista ha estat posseïda pel dimoni: el Déu tot
poderós que tot ho veu i tot ho sap, no veu amb bons ulls que la dona pugui
empoderar-se i constituir-se com a igual.
Després de més de quatre dècades des d’aquell mític 1975, la dona, les
dones, continuen la seva lluita, una lluita pel seu alliberament, per la fi de
l’escletxa salarial, per la fi dels comentaris masclistes, per posar punt i
final a la por de caminar soles durant la nit, per la fi de la violència masclista,
per la fi de les diferències, per l’emancipació. Per aquelles que les han
precedit, per aquelles que vindran, per les que ara hi són i per les que no hi
poden ser, la lluita continua.
“La millor protecció que una dona pot tenir és el coratge” - Elizabeth
Stanton
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada