Realitat relativa

El cotxe s’atura i només es veu l’obscuritat. L’aire gairebé no arriba a aquella zona. Caminar i caminar, potser durant mitja hora. Podria arribar a ser una hora. Els pulmons cremen i els peus ja no poden tirar més endavant. Empentes, crits i el tacte fred dels canons sobre la pell. Les cames pesen després dels cops, les ferides i la falta d’aliment. La marxa s’atura enmig del no-res. Tot segueix a les fosques i no puc cridar quan sento el tret. Un cop sec a terra. És mort. Sento passes abans que premin el gallet. El contacte fred de l’arma i llavors el no-res. Fem baixar els dos detinguts, més ben dit, condemnats. Els companys els van empenyent cap a la seva pròxima mort. En algunes ocasions el més jove cau a terra entre esbufecs i cansament. En cap moment veig llàgrimes o gemecs, només rostres inexpressius amb la cara tapada. Jo no vull prémer el gallet quan arribi l’hora, no vull condemnar a dos joves a la mort. Arribem al lloc acordat amb el cap i allà els fan posar de genolls.

Res tornaria a ser igual. Els carrers de París eren buits. Les parets eren plenes de pintades demanant canvis. “Prohibit prohibir”, “Sigueu realistes, demaneu l’impossible” i “Fes l’amor no la guerra” eren alguns dels lemes que cridaven els estudiants a la Revolta del 68, fa 50 anys. Una de les revoltes més influents durant el segle XX però una de les menys exitoses. La guspira es va encendre en un barri obrer de la ciutat, quan un grup d’estudiants, “els indignats”, van ocupar la torre de la Universitat de Nanterre. Però aquestes protestes ja venien de lluny amb la Guerra del Vietnam. La negativa de la població a participar-hi no afectava a les decisions del govern francès i amb les revolucions a Xina i a Cuba l’ambient estava caldejat. Només va fer falta una petita espurna per detonar una gran explosió: l’explosió de la sexualitat, del feminisme, de la lluita ecològica. Una fusió de llibertats que coronava la necessitat de canvi dels estudiants. Per a estudiants de la post

Crits, gemecs i vidres escampats per terra. Braços torçats i ànimes trencades. L’aire amb olor a pólvora i sang reina a Guernica. El crepitar del foc i els crits dels animals trenquen els sorolls d’una tarda de primavera. Encara se sent alguna avioneta estrangera sobrevolar les cendres i les runes de la ciutat. On és la llum? El 26 d’abril de 1937 Guernica va ser bombardejada per aviacions alemanyes i italianes, deixant entre 120 i 300 morts en una ciutat amb uns 5.000 habitants. Picasso va escoltar els crits d’aquests ciutadans morts o trencats per culpa de bombes que no els pertanyien. La pintura va servir per mostrar una realitat, per il·luminar un dels actes més atroços de la Guerra Civil espanyola. El Guernica , un quadre que vol treure a la llum la incompetència del poder durant la guerra i l’atac a la població civil. El pintor va crear l’obra entre el maig i el juny d’aquell mateix any. La pintura reflecteix el patiment de la població i els animals. Però l’autor no nomé