Les víctimes del silenci

El cotxe s’atura i només es veu l’obscuritat. L’aire gairebé no arriba a aquella zona. Caminar i caminar, potser durant mitja hora. Podria arribar a ser una hora. Els pulmons cremen i els peus ja no poden tirar més endavant. Empentes, crits i el tacte fred dels canons sobre la pell. Les cames pesen després dels cops, les ferides i la falta d’aliment. La marxa s’atura enmig del no-res. Tot segueix a les fosques i no puc cridar quan sento el tret. Un cop sec a terra. És mort. Sento passes abans que premin el gallet. El contacte fred de l’arma i llavors el no-res.

Fem baixar els dos detinguts, més ben dit, condemnats. Els companys els van empenyent cap a la seva pròxima mort. En algunes ocasions el més jove cau a terra entre esbufecs i cansament. En cap moment veig llàgrimes o gemecs, només rostres inexpressius amb la cara tapada. Jo no vull prémer el gallet quan arribi l’hora, no vull condemnar a dos joves a la mort. Arribem al lloc acordat amb el cap i allà els fan posar de genolls. No tremolen i sona el primer tret. Un d’ells cau a terra. Al segon no li dóna temps a reaccionar. Disparo dos cops i deixa de moure’s.

Lasa i Zabala van morir en una zona deserta d’Alacant l’any 1983 a mans dels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL). Després d’estar 12 anys en terres alienes els cossos dels refugiats bascos van ser identificats i retornats a les seves famílies sense tenir ni la menor idea del que els havia passat. Però la realitat va ser el segrest, la tortura i l’assassinat de dos nois que no tenien ni tan sols 20 anys. Lasa i Zabala eren militants d’ETA, havien comès petits furts frustrats i per això van haver d’exiliar-se a França, moment en què van ser segrestats pels GAL. La calç havia momificat els cossos i les proves del segrest eren les cintes que cobrien els ulls i la boca de Lasa i Zabala en el moment de l’assassinat.

Record de Lasa i Zabala (Font: LaRazon.es)

Hem segrestat a gent innocent. El cas Segundo Marey per exemple. Encara no entenc com es pot confondre un home qualsevol amb un dels caps d’ETA. Segrestos indiscriminats i tortures a persones que no tenien relació amb la banda terrorista. Però les víctimes no són només aquells que moren o que són segrestats. Les víctimes també són les persones que es queden. Que ploren la pèrdua o busquen a familiars desapareguts.

Des de la finestreta del cotxe veig passar un turisme vermell. Una nena i un nen van darrere mig barallant-se mentre la dona que condueix el cotxe intenta posar fi a la discussió. Entren a l’Hipercor de la Meridiana, a Barcelona. M’allunyo uns metres d’allà i, uns instants després, una explosió i fum negre emergint de l’entrada on havien desaparegut els dos nens i aquella dona. No hi havia cotxe vermell, ni tampoc hi havia vida sota aquelles runes. Les morts dels joves, en Lasa i en Zabala, cobraven sentit a la ment dels meus companys, però no a la meva.

Atemptat d'ETA a l'Hipercor de la Meridiana a Barcelona l'any 1987 (Font: CatalunyaPress)

Les runes també intentaven emportar-se a l’Anna, una nena de només 22 mesos. Els seus pares van morir al seu costat, deixant a l’Anna enfront el destí. Jo coneixia a molts guàrdies civils que treballaven en aquella caserna, el pare de l’Anna era un d’ells. Quan va esclatar el cotxe bomba l’edifici es va esfondrar, com ho va fer la voluntat del govern de parlar amb ETA.

Ernest Lluch també va morir buscant el diàleg que va negar el govern espanyol amb ETA. Polític ubicat en files socialistes i català de naixement va impulsar un discurs afavorint l’acord entre la societat espanyola i el grup armat. Però la seva mort va ocórrer una nit entre dos cotxes. Mai no va tornar a trepitjar l’entrada de casa seva, on l’esperaven la seva dona i les seves filles. Un tret al cap a mans de la branca d’ETA ubicada a Barcelona. ETA queda retratada. Els GAL segueixen les seves passes, no es queden enrere. Tret rere tret més persones queien en mans de la violència: Santiago Brouard, dos trets al cap i un tercer per rematar el seu cadàver. Un altre cos es dissipava entre els carrers enrunats que han presenciat l’esclat del dolor. Santiago no és la primera víctima, ni serà l’última. Costa manifestar el sentiment de culpa que arrossego del meu passat, els meus actes. Però el meu penediment no pot guixar els noms de les víctimes de la llista negra. La “Guerra Sucia” no posa fi a la seva massacre. Carrers bruts, tacats de ràbia i penediments. Res no seria igual.

Les bales es converteixen en aliades, en enemigues, en l’única salvació a una mort imminent. Els GAL van descarregar la càrrega d’un dels seus rifles contra Mikel Goikoetxea, membre d’ETA, just quan les campanades de desembre donaven la benvinguda a un nou any. Les bales esfondraven les esperances de respirar aire fresc, que seguia contaminat per la sang, les runes i la pólvora. Gener marca una nova vida, però en Mikel perfilava la seva última etapa.

En Segundo, l’Enrique i la Núria, els pares de l’Anna, l’Ernest, en Santiago, en Mikel; tots s’emmirallen en la brutalitat i la barbàrie que desencadena res més que llàgrimes i dolor. El terrorisme, la guerra bruta, ETA i els GAL, deixen a l’historial espanyol quasi nou-centes víctimes. Membres d’ETA condemnats a molts anys de presó, líders dels GAL complint la seva part a la garjola, cap d’ells hi està el temps que els hi havia tocat. ETA ha arribat a la seva fi, sí, però el perdó que li puguin demanar a l’Anna per robar-li els seus pares segurament mai serà suficient. El senyor X, aquella gran incògnita de la història d’Espanya, segueix sense donar la cara pel que va passar amb els GAL. En Santiago Brouard segueix sense conèixer de què va servir la seva mort.

Fotografia de Donosti (Font: Pixbay)

Quasi 30 anys després d’aquella guerra bruta de la dècada dels 80, el dolor i les seqüeles segueixen presents. Tres dècades més tard les vuit-centes cinquanta-quatre víctimes del terrorisme etarra segueixen sense entendre el perquè. La trentena d’assassinats que van perpetrà els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) ressonen en l’eco del temps. Morts i només que morts, cap resposta. Espanya segueix condemnada a la memòria, al temps, al passat i a un present que es desdibuixa entre records dels que eren aquí abans que nosaltres.