Sigueu realistes, demaneu l'impossible

Res tornaria a ser igual. Els carrers de París eren buits. Les parets eren plenes de pintades demanant canvis. “Prohibit prohibir”, “Sigueu realistes, demaneu l’impossible” i “Fes l’amor no la guerra” eren alguns dels lemes que cridaven els estudiants a la Revolta del 68, fa 50 anys. Una de les revoltes més influents durant el segle XX però una de les menys exitoses.

La guspira es va encendre en un barri obrer de la ciutat, quan un grup d’estudiants, “els indignats”, van ocupar la torre de la Universitat de Nanterre. Però aquestes protestes ja venien de lluny amb la Guerra del Vietnam. La negativa de la població a participar-hi no afectava a les decisions del govern francès i amb les revolucions a Xina i a Cuba l’ambient estava caldejat. Només va fer falta una petita espurna per detonar una gran explosió: l’explosió de la sexualitat, del feminisme, de la lluita ecològica. Una fusió de llibertats que coronava la necessitat de canvi dels estudiants.

Per a estudiants de la postguerra, aquella era una batalla d’ideals. L’objectiu no era canviar l’ordre polític o econòmic; el més important eren canvis que afectaven a la societat, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat. El moviment va evolucionar cap a una vaga general a la que es van unir els treballadors. Treballadors, en masculí. Les dones seguien estan excloses.

Elles també lluiten | Font: Sobre París

“Vostè és minyona?” entona el policia amb un accent afrancesat. “No, sóc estudiant” li contesta la Marina. La majoria de dones espanyoles que emigraven a França, durant la dècada dels 60, tenien una professió establerta. Bé, el que els ha tocat fer tota la vida: fer de minyones. Al servei dels homes. “ No sé per què em sobta la seva pregunta”, reflexiona la Marina.

“I aquesta? Què hi fa aquí?” diu un home amb una barba prominent. El seu company del costat nega amb el cap. D’entre els personatges de la reunió, una petita part d’aquestes estava formada per dones. Una de les poques veus femenines s’aixeca per parlar, però abans que pugui parlar la tallen secament. L’home de la barba parla un altre cop, “Com a qualsevol moviment polític, elles estaven allà per cuinar, ficar-se al llit amb els homes i per fer funcionar la impremta”.

Les veus dels homes | Font: Política Exterior

Durant el mes i mig que va durar aquesta revolta cada dia es feien unes 50 reunions dedicades a un tema en concret. De totes aquestes trobades només una en el temps que va durar el moviment de maig del 68 es va dedicar íntegrament a les feministes. A més, en aquestes reunions les dones no tenien ni dret ni vot, quedaven silenciades per les veus masculines. Tot i així, la seva presència als carrers va ser representativa, demandant drets més enllà de la cuina i els marits.

Tot i perseguir l’alliberament sexual i el suport al feminisme, el maig del 68 va ser un moviment sexista governat per les veus dels homes que callaven a les dones. El paper que havien de jugar no podia ser cap altre que ser “la dona de…”, “la filla de…”, “la germana de…”. El protagonisme que havia d’encarnar la dona com a oprimida, va quedar camuflat pel fum del tabac d’aquell home barbut que es mirava la Marina amb recel, per aquells que no les deixaven parlar, per aquells que només les volien com a minyones. 

Setmanes després, a les eleccions del 23 al 30 de juny a França, la dreta conservadora va aconseguir fer-se amb el poder. Una vegada més l'hegemonia del sistema patriarcal seguia gairebé intacta, però la dona havia fet un primer pas. El maig del 68 havia estat l'espurna, l'inici d'un moviment que portava anys de lluita i que mai deixaria de fer-ho. En ple segle XXI, sembla que les dones segueixen camuflades pel fum del tabac, que la seva veu segueix silenciada. Però ha arribat l'hora d'aixecar-nos, d'agafar el relleu d'aquelles que ens van precedir, de tombar els que ens volen callades, de sentir-nos fermes, de sentir-nos segures. Ha arribat el nostre maig.