Reunió de poders fàctics: Déu entre els deixebles

Marró, vermell, daurat. Escuts, llances. Silenci i murmuri. El poble calla i és viu, més viu que mai. Les campanes de l’església repiquen amb estridència, les feres es miren, callen i pensen. El silenci es fa amo i senyor de la plaça.

Una llum em cega, parpellejo un i altre cop. Déu, sous vos? Quan per fi aconsegueixo desennuvolar la vista, busco insistent l’autor de tal enlluernament: busco Déu entre els homes, un Déu decidit a portar la pau als seus deixebles. Estic confusa i desorientada, il·lusionada i a l’espera. Per fi el trobo, resulta que el tot poderós estava encarnat en forma de flaix: veig el fotògraf del poble  entre la gent. Déu s’ha esvaït, penso.

Miro entre els bancs de l’església. Artur Mas. Santi Vila. Em sorprèn. Al seu costat l’alcalde, orgullós i satisfet. Durant anys la processó ha estat una mena de campanya política a la qual assisteixen com a convidats, polítics del mateix color que l’alcalde. Al voltant d’ell, veig els cacics del poble. Altius. Un any més l’Església, el poder polític i els poderosos es reuneixen. La processó té certament un aire de segle XIX. Els poders fàctics, cofois i satisfets, es passegen pel poble. Arrogància.

Sortim de l’Església. Davant meu Jesús a la creu. Sota la perruca, un noi. Té 15 anys i ha fet la Primera Comunió. El que no em consta és que assisteixi sovint a missa. Serà un bon senyal? Els manaies es detenen. Miro al meu voltant: homes ben encorbatats, dones amb les millors peces de vestir.

Seguim el recorregut. Darrere meu veig la Veracreu. La duu un reconegut periodista i crític. A ell tampoc se’l veu sovint a missa. Hi ha de tot en els camins del senyor. Desvio la mirada cap a terra a la recerca de peus descalços. No els trobo. Ja ni tan sols les Tres Maries trepitgen el terra fred. Em sorprèn, però, que entre la gent hi veig una dona, té poc més de trenta anys. Porta un mocador al cap. Hiyab. Al·là també hi és a la processó.

La plaça de la Llibertat – llibertat, quina ironia– és plena. Tothom vol escoltar La Cançó. La Rosa, que ha viscut sempre al poble, m’explicava que “és el moment més especial, la plaça ha d’estar en absolut silenci”. S’entonen les primeres notes.

De sobte quelcom entre els apòstols em crida l’atenció. Un d’ells llueix unes esportives. “La religió es modernitza”- penso. Vuit minuts després, el càntic arriba a la seva fi i els més petits comencen a badallar. En Sergi que té poc més de 8 anyets fa d’escolanet. Segurament no ho entén. D’aquí un temps potser ho veurà més clar. Les cames els formiguegen. Cansament i son. Déu no apareix.

El silenci comença a esvair-se. La gent es mira i ja no calla, el murmuri creix. De sobte, deixem el carrer estret per entrar a l’esplanada de la plaça. Ja no és plena com abans i la gent ja no camina amb tanta parsimònia. Tothom té pressa. Són quasi les onze del vespre: és tard. Un corrent d’aire molt fred m’embolcalla les cames. Altre cop espero el naixement, la mort, la resurrecció. Déu, sous vos? De nou, silenci.

Silenci que es trenca per l’enrenou: les feres es cansen d’esperar, el poble sap i això no convé. Alguns ja no presten atenció al que succeeix, només volen arribar a casa. Les files plenes de ciris brillants comencen a distanciar-se: “Mamà, la fila!” – diu una dona a la seva mare. Aquest fet es repeteix fins que arribem a l’Església.

Processó de Semana Santa / Font: Wikipedia

“Vigilin l’escaló” – adverteix un dels manaies a una dona. És petitona, molt dolça. Deu tenir uns seixanta anys i escaig. A ella sí que la veig amb la mateixa pausa, la fe arrela més fort en el seu cor. Llavors em pregunto: Serà que Déu s’apareixia més sovint anys enrere? No, Déu no. Recordo una de les anècdotes que m’explicava l’àvia: “Abans el capellà ho sabia tot. L’Església era molt més influent del que ho és ara”.

La processó comença a tocar a la seva fi. Es percep. Ara tot és més ràpid, no hi ha temps. La Rossita, una de les dones més compromeses del poble, dedicada fins a l’últim instant a Déu i al seu home, en Manel, em demana que ho deixem tot ben recollit. “Ara vindrà el bisbe, ho hem de deixar tot impecable”. L’atenció que rebíem abans, entre agulles imperdibles i nusos impossibles, es desvia.

Fora la sagristia, al bell mig de l’Església es celebra la missa. “Shhht, silenci, que no veieu que feu molt de soroll” – ens diu la Laura, una de les responsables. Té el cabell pèl-roig i moltes pigues damunt del nas, és alta i molt bonica. “Ho sentiu? Silenci” – insisteix.

Acabo de pujar-me la cremallera de les sabates, em cordo l’últim botó de la camisa. Deixo enrere la sagristia. No puc evitar girar-me. El poble sencer calla, calla com ho ha fet sempre. No murmura, escolta. Com feres ben adoctrinades escolten el bisbe – sí, el mateix bisbe que feia uns instants tan preocupava la Rossita -. El miro i l’observo.

De sobte, quelcom em crida l’atenció. Alço la vista i el veig darrere del religiós. És allà, penjat a la creu. Veu el poble, coneix les desgràcies que li succeeixen. Els mira, els escolta, els veu. Miro el tot poderós als ulls. Decidida li aguanto la mirada. Amb desil·lusió i ràbia el penso. Aixeco el cap i miro l’absis. El busco, l’espero. Un any més, Déu nostre senyor no ha fet acte de presència.